Ei persones!

Ara mateixa estic en l’avió de tornada cap a casa –peassso clavà de Ryanair, per cert-. Sé que és una miqueta tard per tornar a escriure, però els rigors d’un final de curs més que estressant han fet que açò siga així. Este matí a les 10.55 deia adéu a Caroline Amalie Vej 152, al llac, al trenet, al Netto, als borratxos de la plaça del costat de ma casa, a Óscar i a Hill i a totes aquelles coses que han format part del meu dia a dia durant els últims 10 mesos per la capital de Dinamarca. Ha sigut trist, però tots sabíem que el dia que l’Erasmus comença és també el dia en què comença a acabar-se. I s’ha acabat... al menys com ha sigut fins ara.

I per què “al menys com fins ara”?? Pues per què l’any que ve tornaré a donar malany a esta gent. Després d’estar buscant m’han oferit un projecte de final de carrera molt interessant... 10 mesos intentant explicar amb numerets i lletretes com funciona un reactor per eliminar de Nitrogen d’aigües residuals, intentant que funcione com volem i demostrant que el que eixes equacions tan xungues diuen és de veres.

En aquestos últims tres mesos han passat moltes coses. Ha passat un ball en DTU per a qual em vaig mudar com mai i en el qual vaig acabar com sempre. Ha passat suspendre una assignatura per culpa de tenir mals companys de grup. Ha passat tindre que treballar molt per haver de recuperar-la i fer que este any ací servisca per a algo. Ha passat el descobriment d’una nova vocació –la contaminació de sòls i aigua subterrània-. Ha passar el tornar a tastar l’agra mel de l’amor mal entès. Han passat comiats, abraços, llàgrimes... Han passat massa coses i ara senc que és hora per a que no passe res. Hora per tornar a casa, vore als meus i gaudir de vore com passa el temps en la capitals de La Ribera. Vull vacances!!!!

El pàio àlbert ha tret les seues conclusions sobre l’Erasmus al seu bloc –gràcies per la part que em toca!-. Jo vaig a intentar fer la meua. Per a mí açò de l’Erasmus ha sigut com un coitus interruptus... ha estat bé, però poguera haver estat molt millor! Hem conegut a gent, però haguérem pogut haver conegut a molta més. L’anglés ha millorat, però no massa. I jo almenys me’n vaig en la impressió d’haver deixat enrere tot allò que volia deixar. Com ja he dit en alguna entrada anterior, per desfer-nos de tot allò que portem agafat amb ungles i carn al nostre interior cal alguna cosa més que un canvi d’aires... No és tan fàcil. No obstant també he de dir que crec que estic en el camí.

Aquestos quatre paràgrafs que acabeu de llegir formen part del que vaig poder escriure en l’avió el passat dissabte abans de que els dos crios que tenia al costat es ficaren insuportables –la bascollà és una tècnica que crec que cal exportar per evitar xiquets com aquells-. El viatge de tornada va ser horrible. Ja en L’aeroport de Malmö...

Jo era conscient de que tenia excés d’equipatge i amb la intenció d’evitar que em la clavaren vaig anar al l’aseo i em vaig ficar dos parells de pantalons, les dos jaquetes i un jersei. El resultat? Una disminució en el pes de la maleta de més de 6 kilos. Satisfet, i suant la gota gorda vaig anar a l’stand de facturació amb un somriure tipo “vos vaig a tangar, cabrons”. Done el passaport i fique la maleta en la bàscula. Tot pareixia cenyir-se al guió escrit en la meua malèvola ment quan de repent la tipeta que m’atenia m’expetà un “fica l’equipatge de mà a la bàscula” que sonà com el fil d’una navalla fregant la meua cara. Les meues aspiracions de tornar a casa per un preu raonable es van esfumar quan la tipeta va escriure –perquè em quedés clar- amb somriure de “a mi no em tanga ningú, imbècil” la xifra que havia de pagar... 1120 corones sueques -120 €-. Però tot no acabà ahí... A banda vaig perdre l’enllaç a València i em vaig quedar tirat com un gos a l’aeroport de Barajas.

Però per fi ja estem a casa i es pot dir que tot allò passat ha valgut la pena. Tinc moltes ganes de retrobar-me amb la gent de sempre –vosaltres-, que em conteu coses i que em feu sentir que el temps mai no passa per una amistat que és de veres. Jo me’n vaig cap a Estrasburg el 30 de juliol, espere poder vore-vos abans!

Un bes,

Carles