Hola persones!

Després d’haver estat a punt de rebre amenaces de mort, he actualitzar el bloc. L’estiu la veritat és que ha donat per a prou i tindre-ho que contar tot en una entrada castigaria, fins i tot als meus lectors més fidels. Intentaré ser el més breu possible...

La cosa va començar després d’aquella clavà mítica de Ryanair en aquell Aeroport el nom del qual no vull recordar (què mal, què mal...). Vaig tornar a casa un dia més tard del previst –vaig perdre la connexió de l’avió que em portava fins valència- i durant tres setmanes vaig rebre tots els mimos del món per part dels meus pares. La veritat és que vaig fer allò que volia fer: res!! Un poquet de piscina, un poquet de prendre el sol, altre poquet de retrobaments amb la family... va molar.

El dia 21 vaig acomplir un dels meus somnis... anar al FIB!! Allà vaig disfrutar amb Astrud, Peter John and Björn, però sobretot, l’èxtasi -musical- arribà amb el concert dels grans Arctic Monkeys, del qual vaig eixir esgotat i sense veu per unes quantes hores. Això del FIB és una experiència per repetir l’any que ve per més d’un dia i amb més gent... ja estic sondejant contactes per a la propera edició.

Després del FIB, altra setmana de vacances, i el dia 30 a Estrasburg!! La capital europea i una de les ciutats més boniques que he vist mai. Com ja he comentat a algú, és una ciutat que fusiona el millor de la tradició alemanya amb l’elegància i l’estil francesos (per saber més, mireu les fotos més avall). Allà vaig passar quatre setmanes molt bones, encara que pel temps i pels meus primers dies per allí semblara que no anava a ser així.

Tot començà un diumenge, després d’un viatge infernal de més de vuit hores i tindre que suportar durant més de tres la senyal sonora criminal de l’aeroport de Paris-Orly... algo així com una soprano tractant de calfar la veu. Per aplacar el meu avorriment i el meu odi cap els responsables de l’aeroport jo m’imaginava a aquella soprano cridant però de dolor després de ser vilment torturada amb agulles d’acupuntura. Això, que arribava jo ben entrada la vesprada a Estrasburg amb una pluja que calava fins als ossos, amb un joc de maletes super-conjuntat (Adolfo Domínguez) i amb moltes ganes de retrobar-me amb el francés després de molt de temps. Em dirigisc amb el tramvia al lloc on l’organització (el CIEL de Strasbourg) m’havia dit que anara. Després de buscar durant prou de temps baix la pluja em trobe amb l’edifici. Tot pareixia perfecte. Era molt bonic, al centre de la ciutat i al costat de la catedral. Però a l’entrar, un tipet negre amb més penjolls que M.A. Barracus (sí, el del equipo A) em diu que jo no estic en la llista de persones que té reservada una estada d’un mes allí... i el món se’m ve avall. Fent cara de llàstima i explicant-li la situació en què em trobe, aconseguisc que em done una habitació, almenys per una nit. Eixa nit no puc conciliar la son tractant de recopilar tots els insults que conec en francés per tal d’amollar-los el dia següent a l’incompetent que va tramitar la meua solicitud de reserva. El dia següent s’aclareix tot... Se m’envià a un lloc que no tocava. Molt de “je suis desolée, je suis desolée” però ja m’avisaren de que també tindria que pagar la nit que havia reservat en el lloc al qual tenia que anar.

Amb la tranquil·litat de saber que tenia un sostre on dormir , torne al lloc on havia passat la nit anterior i arreplegue els bàrtuls per anar al lloc on em tocava estar. El sol per fi brillava al cel i un home molt amable m’indica on puc trobar la meua residència. Arribe a la Rue de Palerme número 8, entre, i em trobe amb un tipet que em mira amb cara de asco. Algú (John, anglés) ha definit molt encertadament eixa cara com la fusió entre Sarkozy i Silvester Stallone. El tio subnormal, malgrat pillar a la primera que jo no era francés no feia cap esforç per fer-se entendre i després d’insistir una miqueta aconseguisc endivinar a quin bloc d’edificis i habitació m’he d’adreçar. A l’entrar, pense que el patiment havia valgut la pena i tot pareixia perfecte per passar un mes allí. De fet haguera sigut així de no haver sigut per viure amb l’escòria de l’univers.

Per culpa d’eixa merda de gent ens tancaren la cuina... I eixa gent, en compte d’anar al contàiner a tirar les seues deixalles començaren a amuntegar-les a la porta de la cuina. El dia següent l’ambient era irrespirable i decidisc obrir la finestra del meu passadís. La tasca no era fàcil ja que el mànec per obrir-la havia sigut retirat, però capficat en la meua tasca aconseguisc obrir la finestra amb la clau de l’habitació. Quan torne, la mala olor i el fem havia desaparegut... per fí! I decidisc tancar la finestra que havia obert hores abans per tal d’evitar que l’aigua entrés a l’edifici en cas de pluja. Torne a utilitzar la clau però me carregue la clau i vaig amb por a explicar-li la situació a Sarkozy-Stallone. El tio es mostra compassiu davant la meua mala sort i amb un “es que és una clau de seguretat” intenta que la clavà siga una mica menys dolorosa. Però el dolor és inevitable i m’obliga a pagar 80€ si vull tornar a entrar a la meua habitació.

No contaré lo de l’aigua gelà i les ruses caxondes, que si no pensareu que la meua estada a França va ser un infern. Ho faig sols perquè, al final, de les putades és del que més et rius. Allà a França el meu francés ha millorat de forma espectacular, he vist coses precioses i he conegut molta bona gent... Destacar el soparot de Gourmet que ens pegàrem l’últim dijous abans de tornar a casa gràcies a Andi, un tipet alemany que havia treballat en un restaurant d’estos pijets. Que si pastis de pomes en formatge de cabra, pomes i romaní caramelitzat, que si ànec a la salsa de cirera, codornius al vapor, crêpes a la taronja, cremant, vi alsacià... què bo! No vos perdeu tampoc a Rob (un tipet anglés) parlant castellà (sí, hi ha un enllaç al youtube més cap avall... què passa!).

I el temps a Strasbourg passà volant i quan em vaig donar compte ja estava en casa estudiant per a l’examen d’EDP (Equacions Diferencials en Derivades Parcials, per als no iniciats en l’infern de l’enginyeria química). Examen que vaig fer el dilluns passat amb la filla del Calavera donant pel sac en les files de darrere. Per als que no estigueren allà, comentar que Motos continua igual... Dos perles:

1. A l’entrar a classe, no diu res i quan arriba a la taula i descarrega els trastos comença el show... “Muy bien... bueno, muy bien no puede ir si ustedes están aquí”. I en el meu cap sona la bateria i el platillo típics de quan algú diu un acudit en un club.
2. Al tractar d’explicar un exercici que sabia molt bé que ningú anava a ser capaç de fer “No me sean tarugos y traten de hacerlo, y así tendran la satisfacción de haber resuelto un problema de cierta complejidad”. I esta volta me cague en ell per ficar-me un exercici de canvi de variable que no esperava.

Les meues impressions de l’examen, en tres setmanes, quan veja la meua nota en l’acta.

I ja torne a estar a Copenague, amb la il·lusió de trobar el meu lloc en el món i de començar una nova etapa de la meua vida. Els inicis es presenten complicats... no tinc lloc per viure (visc de la caritat del paio ålbert), però espere que la situació canvie prompte. No vull acabar d’escriure a açò sense demanar disculpes a la gent de valència. Estic passant per un moment complicat i crec que ni jo mateixa sóc capaç de trobar-me ara per ara. La solució no la té ningú de vosaltres, així que no us preocupeu.. supose que és qüestió de temps i actitud. Això sí, per molt raro que estiga, no dubteu de l’estima que vos tinc a totes i cadascuna de les persones que heu sigut capaces d’arribar fins ací avall (i a les que són unes goses i no tenen 5 minuts per llegir açò també).

Un bes molt, molt gran,

Carles