Nova vida, noves persones, nous carrers... idèntiques històries. Canvie de música.

adéu (ens veiem a valència)

I

Ara que estic a unt d'estar més trist que mai.

Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.

Ara que només tinc ganes d'estar alegre,

ara que aquest desig és l'únic que em sosté

mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.

Recórrec uns carrers, entre dues clarors,

i sent el veïnat ocult de l'alegria

i en girar un cantó crec que em vaig a morir.

Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,

esperances encara. Jo sé que t'he de veure.

Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,

que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,

que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua

companyia, a la teua alegria de viure.

Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.

Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.

II

Jo també escric molt lent, fent la lletra petita,

mastegant les paraules, com un bri, d'una en una,

en un petit quadern. El meu anhel seria

estar tota la vida escrivint, amb l lletra

petita, un cant llarguíssim i penosament lent,

lent i gris, en veu baixa, en la casa en silenci,

treballar en silenci complicats capitells

dolces corbes d'amor, una callada ofrena

diària, una ofrena callada a qui més vull

i mai no ha de saber-ho. Ets, potser, qui més vull.

Ho he escrit i m'he aturat. Vull, en tu, l'alegria

domèstica de viure, el principi d'un ordre

que jo sé i no vull dir; i ja no ho és tampoc.

Ah, tot és ja impossible, impossible del tot.

Ho sé i no puc plorar, ni quasi penedir-me.

Mire senzillament, mire i calle. Et recorde.

III

M'he aturat una mica. Em suava la mà.

La mà se m'apegava, escrivint, al paper.

No escriu ara el veí. Ara s'ou el soroll

de l'aigua en una pica. No ho he dit: estic sol;

estic sol en ma casa. Mire un moment els mobles;

he passat una mà suaument per la taula;

he recordat que tinc, dins un caixò, en un sobre,

un grapat de papers, les factures dels mobles.

Les cadires, la taula, el llit, l'aparador,

una taula petita per a la cuina... Anàvem

a poc a poc comprant-ho, vacil·lant, calculant,

renunciant... Recordes? Començàrem llavors

a anar renunciant, ara açò, demà allò...

Devia d'estar trist mentre ho vaig recordant,

però no ho estic gens. Puntualment, recorde,

ho considere, ho pense. Fou, només, el principi.

Havem renunciat, després, tantes vegades

a tantes, tantes coses que eren nostres, ben nostres!

IV

Tu no saps, tu no saps... Els passadissos llargs,

estrets i sinuosos, les volvetes que es fan

a voltes sota els llits... Tu no saps, tu no saps!

Veig el cel violeta, la muralla, les torres,

els ametlers, les llomes rosades, en carn viva

però, abans, el gran foc, la soledat i el foc,

veient per la finestra, i entre l'arbreda, el riu,

la il·lustre extensió dels edificis, l'ordre,

i més allà les vinyes, algun poble, algun fum

suau i amorosíssim, i ara açò, i aquest fred,

un fred inversemblant, i enmig de tot, no sé,

una tendresa oculta, una certa tristesa,

com si ja no pogués tornar altra vegada,

com si aquesta vegada fos la darrera ja,

com si ja degués dir adéu i fos ja tard,

com si tingués vergonya, també, de dir adéu,

o de semblar retòric. I l'adéu, com un os,

un os petit, creuat brutalment a la gola.

Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,

d'anar ja retallant, perfilant, concretant

l'esperança. Un afer ben trist i necessari.

Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,

d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,

il·lusions que ja no es poden realitzar,

car és tard, és ja tard, absolutament tard...

Anar, ja, reduint, limitant els afanys,

ja les il·lusions en una cosa sola...

Adéu, adéu, adéu. No és que muiren les coses;

tampoc és que se'n vagen. És un, és un. És un...

... i V

L'alegria és el mot que em resistesc a escriure.

Ha arribat el moment de dir -no de cantar-

l'alegria, potser. Vet aquí el meu ofici.

Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.

Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.

De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.

I tampoc no és així. No es pot formular.

Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.

L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,

cosa de cada dia i d'anar i tornar:

al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,

d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,

de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot

o ho puc, en un moment, tenir tot, o pensar-m'ho.

Amb lletra ben petita, en un petit quadern,

un cant d'amor com mai no l'haja escrit ningú.

Tocaria a la porta de ta casa; la porta

s'obriria una mica; tu estaries, dempeus,

amb una mà a la porta, l'altra al llarg del teu cos.

Entraria a ta casa. Després em sé, content,

dient coses alegres i enormement estúpides,

i tu en una cadira, més enllà, en un racó,

amb una mà a la porta, l'altra al llarg del teu cos.

Amb lletra ben petita, en un petit quadern,

drames que no se saben, tragèdies latents,

tot allò que no passa, però que és, no obstant.

Fragments de Coral Romput
Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

FINAL DE LA PRIMERA PART. LYNGBY, 3 DE DESEMBRE DE 2006. 5:45.